Un terme originàriament neutre, utilitzat en l’àmbit jurídic per designar els menors d’edat que arriben sols d’un altre país, ha esdevingut una eina de discriminació cap a tot un col·lectiu que, d’entre els vulnerables, podria ser el més perjudicat.

El terme “mena” és una abreviació senzilla i curta que pot estalviar explicacions, però en els darrers mesos ha esdevingut una font de prejudicis i estigmatització. El debat públic i polític sobre aquest col·lectiu ha guanyat força a mesura que l’extrema dreta l’incorporava a les seves propostes electorals, deixant de banda les necessites d’aquests menors i centrant-se en la seva criminalització.

La majoria de mitjans de comunicació -independentment de la seva línia editorial- no s’han distanciat d’aquesta conducta i han publicat nombroses notícies en què els “menas” eren protagonistes d’aldarulls, robatoris i fins i tot violacions. Aquest tipus de notícies, encara que puguin ser verídiques, engloben tota una població molt vulnerable dins un sol terme, el de “mena”. 

L’alarma social que generen aquest tipus de continguts s’estén amb rapidesa en una societat en què, amb l’espectacularització de l’actualitat, els “menas” suposen un tema morbós de debat que es fa lloc a l’agenda pública. Destaca especialment el paper de les xarxes socials com a mecanisme de difusió d’aquestes notícies. Aquestes han afavorit greument la propagació de fake news o notícies basades en la desinformació. 

Un exemple d’això últim el trobem en el vídeo que es va difondre per les xarxes en què, suposadament, un “mena” agredia amb força una jove a Canet de Mar. Els fets es van relacionar amb una agressió sexual que va tenir lloc al Maresme, però després es va saber que el vídeo en qüestió s’havia gravat a la Xina i que, per tant, no tenia res a veure amb el cas.

A més dels vídeos i les fotografies enganyoses, allò que ha generat més polèmica i desinformació a les xarxes socials han estat qüestions econòmiques com les subvencions que reben aquests menors o les despeses que generen a l’Administració pública. És per això que webs dedicades a l’slow journalism i la verificació de fake news han esdevingut essencials en la lluita contra la difamació del col·lectiu. 

Si ens fixem en l’evolució del terme “mena” a les cerques de Google, podem apreciar com fins al 2019 gairebé no s’havia cercat aquesta paraula i que els màxims pics coincideixen amb l’estiu -associat al repunt en alguns delictes a Barcelona atribuïts a aquests menors- i amb la setmana de campanya electoral al novembre. A més, si observem les cerques relacionades amb aquest terme el darrer any, veiem que la majoria tenen una connotació negativa: es relacionen amb municipis on hi ha hagut agressions i també amb el partit polític que més ataca el col·lectiu: VOX. 

Aquesta tendència ha obert el debat de com les paraules, en aquest cas una sigla originàriament descriptiva, poden adquirir connotacions per part dels qui la utilitzen. 

Diverses ONGs com ara UNICEF i Save the Children ja han alertat en diverses ocasions del risc que suposa l’ús de termes com “mena”, degut a la seva constant relació amb casos de delinqüència i criminalitat:

Hi ha mitjans de comunicació que han començat a lluitar contra l’estigmatització d’aquest col·lectiu, com ara El País, Eldiario.es o TV3, amb la creació de documentals i articles que tracten el tema en profunditat i fugint de generalitzacions. Precisament, el novembre passat, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de Periodistes i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, van presentar unes recomanacions per evitar l’estigmatització de la infància i l’adolescència tutelada per l’administració en la qual recomanen, entre d’altres coses, prescindir del terme “mena” i utilitzar alternatives a aquest acrònim.

La crítica social d’aquestes organitzacions, a més, va provocar que l’IEC i l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra retiressin l’abreviació com a candidata a neologisme de l’any.

Amb poques alternatives consensuades, el periodisme s’enfronta encara al repte d’adaptar el llenguatge a formes no discriminatòries sense perdre l’essència de la informació.

L’evolució del periodisme del segle XXI cap a una nova cerca de la veritat

L’era digital ha canviat indubtablement el periodisme, tant en la forma com en el contingut. Els nous processos de creació de notícies, així com els múltiples canals pels quals es difonen, han aportat molts avantatges però també nous reptes.

L’abandonament del periodisme unidireccional i l’aparició de noves fonts informatives ha donat lloc a un fenomen anomenat fake news. Les definicions que abasteixen aquest concepte inclouen termes com “engany intencionat”, “contingut viral” i “desinformació”. Així doncs, podríem dir que ens trobem davant de notícies falses o enganyoses, normalment difoses a través de mitjans de comunicació digitals, que tenen com a objectiu la desinformació.

L’impacte social d’aquest tipus de notícies va des de l’humor i la difusió massiva fins al condicionament de campanyes polítiques. Segons un estudi del Massachusetts Institute of Technology, les fake news s’estenen amb major rapidesa que la veritat. En concret, tenen un 70% més de probabilitats de ser reproduïdes. Això permet un gran flux de transmissió d’informació falsa o enganyosa que arriba fàcilment a la població.

Malgrat que les fake news han existit sempre en forma de rumors, conspiracions o notícies manipulades a la premsa, als Estats Units aquest fenomen ha tingut una important rellevància des de les darreres eleccions presidencials. Més enllà del ball de xifres sobre l’economia després d’Obama, un cas molt polèmic va omplir les xarxes durant la campanya electoral que enfrontava Hilary Clinton i Donald Trump. La candidata demòcrata va ser acusada de gestionar una xarxa de pedofília amagada a la pizzeria Comet Ping Pong de Washington.

• 

Aquest cas, conegut com a “Pizzagate”, va ser tenir un gran ressò mediàtic, fent que fins el 14% dels votants de Trump i el 5% dels de Clinton el consideressin verídic, segons una enquesta nacional. Aviat, però, alguns diaris seriosos i el mateix Departament de Policia Metropolitana del Districte de Columbia van desmentir els fets.

Lluitar contra les fake news s’ha convertit en una oportunitat per al periodisme a l’hora de crear noves plataformes de tipus “fact check”, és a dir, dedicades a desmentir notícies falses o enganyoses. Portals web com Politifact, pioner a nivell mundial o Newtral, a Espanya, publiquen diàriament la confirmació o negació sobre la veritat de les notícies.

Al llarg dels anys, aquestes plataformes s’han establert com una necessitat davant la rapidesa creixent en la transmissió de notícies falses. A més, la manipulació del contingut multimèdia és cada vegada més fàcil, permetent que imatges i vídeos enganyosos es difonguin i tinguin un gran impacte.

Aquest és un exemple d’una imatge real, que es va difondre com a representació de la crisi a Veneçuela quan realment es tractava d’un supermercat a Texas just abans d’un huracà:

• 

El poder de les fake news és especialment rellevant quan pot estigmatitzar certs col·lectius o fomentar l’odi cap a persones determinades. Va ser el cas, per exemple, d’una notícia de l’agost del 2018 on s’informava que un grup de manters havia agredit un turista fins a tallar-li la femoral. Mitjans com Antena 3, El Confidencial i La Vanguardia van publicar la notícia amb una clara connotació d’alerta, emfatitzant la gravetat de l’agressió. No obstant això, l’afectat va rebre l’alta poc després i per tant no havia rebut una greu pallissa. A més, la descripció de la baralla es va centrar en culpar els manters -un col·lectiu ja discriminat- sense rectificar amb contundència quan es va saber que les dues parts s’havien atacat mútuament.

Aquest tipus de discursos també són difosos sovint per partits polítics, sobretot amb imatges, en què es fan aparèixer com a víctimes de l’opositor. La confiança en els continguts que es reben d’aquest tipus de fonts és tal que el 60% dels espanyols creu que sap detectar les notícies falses, però en realitat només un 14% aconsegueix diferenciar-les, segons un estudi.

El periodisme s’enfronta ara al paper de sobreposar-se a les fake news i a la irresponsabilitat de buscar el clic fàcil, fent allò que sempre ha fet: informar.

Els límits deontològics d’informar, qüestionats en el cas Julen

Relatar els successos i fer-los arribar a la població és essencialment allò que hauria de fer el periodisme. El seguiment de l’actualitat, així com una explicació acurada de la seva complexitat, engloben les diverses tasques d’aquesta professió. No obstant això, hi ha casos que poden posar en dubte els límits del periodisme i la seva ètica, com el famós cas d’en Julen.

El 13 de gener del 2019, un nen de dos anys va caure dins un pou a la localitat espanyola de Totalán, a Màlaga. Poc després, els mitjans de comunicació van començar a compartir la notícia davant la incertesa de si el nen podria ser rescatat amb vida.

Aquestes van ser algunes de les portades més importants publicades dos dies després de l’accident:

Si bé aquests tres diaris presentaven la notícia en un format informatiu i formal, destaca especialment la fotografia de La Vanguardia, molt explícita, que mostra en grans dimensions el pou on havia caigut el menor.

Un seguiment exhaustiu

Durant els tretze dies d’incertesa, es va fer un seguiment exhaustiu del rescat del menor. Programes de televisió com Ana Rosa i Espejo Público van dedicar moltes hores al cas i, fins i tot, van emetre programes especials amb hashtags sobre la víctima.

L’actualitat va prendre forma d’ “infoteinment” i un episodi tràgic va esdevenir una sèrie mediàtica en què cada dia s’emetia un episodi. Els diversos mitjans de comunicació -tant espanyols com internacionals- van competir sobre el terreny per aconseguir les millors recreacions, imatges i declaracions. La veu dels experts no era l’única buscada, sinó que fins i tot es van a entrevistar els familiars del menor, que no podien aguantar les llàgrimes en ple directe.

A cadenes com Telecinco, La Sexta i Antena 3, aquest fet va repercutir en les audiències que, segons El Periódico, van arribar a batre rècords.

El Consell Audiovisual d’Andalusia va estudiar el cas davant la polèmica espectacularització de l’incident. En un informe publicat el febrer del mateix any, es constatava que entre el 13 i el 27 de gener TVE1, Canal Sur, Cuatro, La Sexta, Antena3 i Telecinco van dedicar 228 hores al rescat del nen Julen, la qual cosa suposa el 14% del total de totes les seves emissions en dues setmanes. A més, la mateixa organització va assegurar que els canals que més temps van dedicar a l’assumpte van incórrer en majors faltes de rigor i sensacionalisme.

Seguiment fins al final

El 27 de gener, el cos d’en Julen es va extreure del pou sense vida. El procés es va retransmetre en directe per algunes cadenes de televisió, ràdio i xarxes socials. Es van publicar portades molt íntimes, com aquesta de l’ABC, amb la imatge dels seus pares com a protagonistes:

Encara ara, la difusió d’informació sobre el menor no s’ha aturat, i tal com va passar amb el cas del Gabriel o la Diana Quer, aquest episodi tràgic ha esdevingut un show mediàtic que sembla no tenir fi.

L’era de la informació té les seves dificultats i estem aquí per apropar-te a la veritat des d’una altra perspectiva. Subscriu-te a continuació per rebre notificacions de nou contingut!

Esto es una entrada de muestra, originalmente publicada como parte de Blogging University. Regístrate en uno de nuestros diez programas y empieza tu blog con buen pie.

Hoy vas a publicar una entrada. No te preocupes por el aspecto de tu blog. Tampoco te preocupes si todavía no le has puesto un nombre o si todo esto te agobia un poco. Tan solo haz clic en el botón «Nueva entrada» y explícanos por qué estás aquí.

¿Por qué es necesario?

• Porque proporciona contexto a los nuevos lectores. ¿A qué te dedicas? ¿Por qué deberían leer tu blog?
• Porque te ayudará a concentrarte en tus propias ideas sobre tu blog y en lo que quieres hacer con él.

La entrada puede ser corta o larga, una introducción de tu vida o una declaración de los objetivos del blog, un manifiesto de cara al futuro o una breve descripción del tipo de cosas que pretendes publicar.

Te ofrecemos algunos consejos útiles para ayudarte a empezar:

• ¿Por qué publicas tus entradas en lugar de escribir en un diario personal?
• ¿Sobre qué temas crees que escribirás?
• ¿Con quién te gustaría conectar a través de tu blog?
• Si tu blog resulta ser un éxito a lo largo del próximo año, ¿qué objetivo te gustaría lograr?

No tienes por qué atarte a las decisiones que tomes ahora. Lo bueno de los blogs es que evolucionan constantemente a medida que aprendemos nuevas cosas, crecemos e interactuamos los unos con los otros. Pero está bien saber dónde y por qué empezaste, y plasmar tus objetivos puede darte más ideas para las entradas que quieres publicar.

¿No sabes por dónde empezar? Tan solo escribe lo primero que se te ocurra. Anne Lamott, autora de un libro sobre cómo escribir que nos encanta, afirma que debemos permitirnos escribir un «primer borrador de mierda». Anne está en lo cierto: tan solo tienes que empezar a escribir, y ya te encargarás de editarlo más tarde.

Cuando todo esté listo para publicarse, asigna entre tres y cinco etiquetas a la entrada que describan el centro de atención de tu blog: escritura, fotografía, ficción, educación, comida, coches, películas, deportes… ¡Lo que sea! Estas etiquetas ayudarán a los usuarios interesados en tus temas a encontrarte en el Lector. Una de las etiquetas debe ser «zerotohero», para que los nuevos blogueros también puedan encontrarte.