Un terme originàriament neutre, utilitzat en l’àmbit jurídic per designar els menors d’edat que arriben sols d’un altre país, ha esdevingut una eina de discriminació cap a tot un col·lectiu que, d’entre els vulnerables, podria ser el més perjudicat.

El terme “mena” és una abreviació senzilla i curta que pot estalviar explicacions, però en els darrers mesos ha esdevingut una font de prejudicis i estigmatització. El debat públic i polític sobre aquest col·lectiu ha guanyat força a mesura que l’extrema dreta l’incorporava a les seves propostes electorals, deixant de banda les necessites d’aquests menors i centrant-se en la seva criminalització.

La majoria de mitjans de comunicació -independentment de la seva línia editorial- no s’han distanciat d’aquesta conducta i han publicat nombroses notícies en què els “menas” eren protagonistes d’aldarulls, robatoris i fins i tot violacions. Aquest tipus de notícies, encara que puguin ser verídiques, engloben tota una població molt vulnerable dins un sol terme, el de “mena”. 

L’alarma social que generen aquest tipus de continguts s’estén amb rapidesa en una societat en què, amb l’espectacularització de l’actualitat, els “menas” suposen un tema morbós de debat que es fa lloc a l’agenda pública. Destaca especialment el paper de les xarxes socials com a mecanisme de difusió d’aquestes notícies. Aquestes han afavorit greument la propagació de fake news o notícies basades en la desinformació. 

Un exemple d’això últim el trobem en el vídeo que es va difondre per les xarxes en què, suposadament, un “mena” agredia amb força una jove a Canet de Mar. Els fets es van relacionar amb una agressió sexual que va tenir lloc al Maresme, però després es va saber que el vídeo en qüestió s’havia gravat a la Xina i que, per tant, no tenia res a veure amb el cas.

A més dels vídeos i les fotografies enganyoses, allò que ha generat més polèmica i desinformació a les xarxes socials han estat qüestions econòmiques com les subvencions que reben aquests menors o les despeses que generen a l’Administració pública. És per això que webs dedicades a l’slow journalism i la verificació de fake news han esdevingut essencials en la lluita contra la difamació del col·lectiu. 

Si ens fixem en l’evolució del terme “mena” a les cerques de Google, podem apreciar com fins al 2019 gairebé no s’havia cercat aquesta paraula i que els màxims pics coincideixen amb l’estiu -associat al repunt en alguns delictes a Barcelona atribuïts a aquests menors- i amb la setmana de campanya electoral al novembre. A més, si observem les cerques relacionades amb aquest terme el darrer any, veiem que la majoria tenen una connotació negativa: es relacionen amb municipis on hi ha hagut agressions i també amb el partit polític que més ataca el col·lectiu: VOX. 

Aquesta tendència ha obert el debat de com les paraules, en aquest cas una sigla originàriament descriptiva, poden adquirir connotacions per part dels qui la utilitzen. 

Diverses ONGs com ara UNICEF i Save the Children ja han alertat en diverses ocasions del risc que suposa l’ús de termes com “mena”, degut a la seva constant relació amb casos de delinqüència i criminalitat:

Hi ha mitjans de comunicació que han començat a lluitar contra l’estigmatització d’aquest col·lectiu, com ara El País, Eldiario.es o TV3, amb la creació de documentals i articles que tracten el tema en profunditat i fugint de generalitzacions. Precisament, el novembre passat, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de Periodistes i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, van presentar unes recomanacions per evitar l’estigmatització de la infància i l’adolescència tutelada per l’administració en la qual recomanen, entre d’altres coses, prescindir del terme “mena” i utilitzar alternatives a aquest acrònim.

La crítica social d’aquestes organitzacions, a més, va provocar que l’IEC i l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra retiressin l’abreviació com a candidata a neologisme de l’any.

Amb poques alternatives consensuades, el periodisme s’enfronta encara al repte d’adaptar el llenguatge a formes no discriminatòries sense perdre l’essència de la informació.